En els camps de la sociologia, l'ontologia social i la teoria de la comunicació, el construccionisme social (socioconstruccionisme o construccionisme relacional)[1] és una teoria sociològica i psicològica del coneixement que proposa que certes idees sobre la realitat física sorgeixen del consens col·laboratiu, en lloc de la pura observació d'aquesta realitat física. La teoria del construccionisme social proposa que les persones desenvolupin col·lectivament els significats (denotacions i connotacions) de les construccions socials.[2]
El construccionisme social s'ha caracteritzat com a teoria neomarxista i com a teoria neokantiana, proposant que el construccionisme social substitueix el subjecte transcendental per un concepte social descriptiu i normatiu.[3]
Si bé algunes construccions socials són evidents, per exemple els diners o el concepte de moneda, en què la gent ha acceptat donar-li importància/valor,[4] d'altres són menys evidents, com el concepte d'un mateix/identitat pròpia. Això articula la visió que les persones de la societat construeixen idees o conceptes que poden no existir sense l'existència de persones o llenguatge per validar aquests conceptes, és a dir, sense societat, aquests constructes deixarien d'existir.[5]
Alguns exemples de construccions socials inclouen normes socials, sentit de si mateix, gènere, moneda, llenguatge, estàndards de bellesa i ideals de bellesa, edat, calendari modern, raça, ètnia, classe social i jerarquia social, nacionalitat, família, matrimoni, religió, l'educació, la mesura del temps, la ciutadania, els estereotips, la feminitat i la masculinitat, les institucions socials i la discapacitat.
Aquestes construccions socials no són inherents ni universals, sinó que es configuren i es mantenen mitjançant interaccions humanes col·lectives, pràctiques culturals i creences compartides.
Entendre el construccionisme social proporciona informació sobre les maneres en què les societats creen i donen sentit a diversos aspectes de la vida.